octubre 2021
Antonio Turiel, a Figueres
CRISTINA SEGURA/Figueres – Antonio Turiel (Lleó, 1970) és investigador a l’Institut de Ciències del Mar (Consell Superior d’Investigacions Científiques) i a l’Agència Espacial Europea, alerta al llibre Petrocalipsis (Alfabeto) que el 2025 faltarà la meitat del petroli que necessita el món. Turiel defensa la prioritat de centrar-nos en la producció d’aliments i en el maneig de l’aigua i proposa canvis socials com a única solució per als efectes de la crisi energètica.
Com valores el projecte de les línies de molt alta tensió [MAT] a Catalunya?
El primer problema que planteja és que causa un gran impacte ambiental. A més, exigeix mesures per evitar incendis al voltant, a part de l’ocupació del terreny i les expropiacions forçoses que es faran. Però hi ha un problema més important de fons, l’aposta per un model de gran producció elèctrica centralitzada, amb la idea d’un consum centralitzat, i no és evident que sigui viable a llarg termini. Es pretén substituir el combustible fòssil per l’electricitat, i és discutible que es pugui fer. S’invertirà un gran esforç i no serà el més rendible.
L’ampliació de l’aeroport del Prat no anava en la línia de resoldre els problemes climàtic i energètic, i hagués afectat l’espai agrari.
No té cap sentit. El discurs d’intentar remuntar la competitivitat de Barcelona és equivocat en molts aspectes. Va en direcció contrària a la lluita del canvi climàtic. I no es pot justificar que sigui verd perquè produirà més emissions. La substitució dels combustibles per als avions està molt lluny de resoldre’s. De fet, l’única solució que hi ha és una disminució per combatre les emissions. I el problema afegit és el del petroli, cada cop més escàs, i que provoca l’encariment de matèries primeres. No només no hem de consumir més combustible per no contaminar més; és que tampoc n’hi haurà. I hi ha tota la destrossa que es faria al voltant. Al final, el gran interès en aquesta instal·lació és que les constructores guanyin diners.
Com es pot resoldre la pujada de la factura de la llum?
Té una raó fonamental: l’encariment del gas natural. Les centrals de gas natural a Espanya serveixen per estabilitzar la producció elèctrica. S’encareix el gas i els impostos de CO2. Amb el nostre sistema elèctric no es pot evitar aquest encariment. Es pot intentar posar més energia renovable, però amb limitacions tècniques, d’intermitència i d’inestabilitat; no és fàcil. No hi pot haver molta distància des del lloc on es produeix l’electricitat fins al lloc on es consumeix.
Quin impacte tindrà la falta de gas?
Afectarà tots els sectors, també el de la pagesia, perquè és una matèria primera indispensable per a la producció de fertilitzants nitrogenats. Si hi afegim la falta de petroli, la tendència serà d’encariment.
A Petrocalipsis expliques que les renovables no són una alternativa al petroli perquè tenen moltes limitacions.
Volen impulsar un model de transició energètica basat en la creença que podem substituir els combustibles fòssils per renovables com si fos senzill, i està molt lluny de ser veritat. A més, es pretén fer amb un model centralista del consum. És un model molt malbaratador perquè el que es pretén és molt poc eficient: intentar concentrar una energia que és dispersa. El que suposa és un gran impacte al territori. Tots aquestes projectes de macroparcs eòlics necessiten estar construïts amb materials que són escassos i que requereixen grans quantitats d’energia per a l’extracció. El model destrossa el territori on s’extreu i el territori on s’implanta. L’electricitat que produeixen és poca, al voltant del 20 %. A més, el consum a Espanya cau des del 2008 i la capacitat de renovables instal·lada que hi tenim és tres cops més gran que el consum mitjà. S’està impulsant un model que l’única cosa que pot produir és destrucció del territori i, a més, crear un sistema que no es podria mantenir, perquè quan acabés la seva vida útil no es podria desmuntar, perquè fa servir combustibles fòssils. És un error colossal.
Quin futur tindrà la producció d’aliments i de l’aigua després del decreixement del petroli?
Quan parlem de transicions ens hauríem de centrar primer en la producció d’aliments i en el maneig de l’aigua, i amb materials energètics i mitjans de proximitat, que no és una cosa senzilla, recuperar pràctiques tradicionals amb coneixement modern per fer front a l’escassetat de fertilitzants. Ara fem servir fertilitzants nitrogenats, que són derivats del gas natural, a més tractors, recol·lectores, que funcionen amb el petroli. Necessitem canviar molt el model. El focus s’hauria de posar aquí perquè no som autosuficients alimentàriament. La gestió de l’aigua vindrà agreujada pel canvi climàtic. Haurem de fer un esforç d’adaptació que no serà senzill. S’han de fer un munt d’actuacions de les quals no estem comprenent l’abast i la urgència.
La solució que preveus no és tecnològica sinó social.
Les mesures tècniques només serviran per alleujar alguns problemes, però els de fons només es poden resoldre a través de canvis socials, canvis en els patrons de consum, de producció, també d’adaptació a un clima canviant, que és el que tindrem. L’estructura social que tenim és difícil de canviar, tot i que hi comença a haver un increment de sensibilitat davant dels signes obvis que estem arribant als límits d’un encariment general de matèries primeres, escassetat del gas i modificació dels patrons climàtics. El problema és que tenim poc temps per reaccionar. Qualsevol solució que no passi per un canvi social portarà al col·lapse.
Desmitifiques l’esperança de substituir els cotxes actuals per elèctrics.
Si dediquéssim tota la producció actual de liti a produir només cotxes (sense mòbils, tablets, bases de dades…) podríem produir 8 milions de cotxes a l’any. L’any passat se’n van produir 80 milions. Al món hi ha 1.400 milions de cotxes. Per substituir-los a un ritme de 8 milions a l’any caldrien 175 anys, però, a més, a mig fer ens quedaríem sense liti. Un informe de l’Agència Internacional de l’Energia [AIE] de fa tres mesos diu que per assolir els plans de transició energètica per a tot el món, la producció d’algunes matèries primeres s’hauria de multiplicar d’una manera inversemblant. No hi ha reserves suficients. El cotxe elèctric només serà per a uns quants, i la maquinària pesant tampoc pot anar amb electricitat perquè les bateries haurien de ser immenses.
Apuntes que la pandèmia ha accelerat el procés de la manca de petroli.
En el capítol de la pandèmia que vaig afegir al llibre explicava que el procés de desinversió que havia accelerat no permetria recuperar els nivells previs de producció de petroli. Poc després, l’AIE va dir que si no es recuperava, al 2025 podria faltar un 50 % de petroli, que és, més o menys, el que jo estimava. Amb la crisi del 2008 hi va haver una caiguda del consum del 4 %, i durant la Segona Guerra Mundial va ser del 20 %. La crisi actual de les matèries primeres és el primer estadi d’aquest problema. Si els estats actuen, la caiguda potser només serà del 20 %. El primer que hem de fer és arreglar casa nostra, relocalitzar la produccció, i garantir-ne els aliments i l’aigua.
Coincidiran la crisi climàtica i l’energètica?
Ja hi és, la coincidència. I n’hi ha més, de crisis: la de l’aigua, la de la biodiversitat, la de la contaminació. Escassejaran els recursos i haurem de fer front a la crisi climàtica. Aquesta amenaça existencial es convertirà en una amenaça deu vegades més gran davant de l’escassetat de petroli.
