novembre 2022
Ignasi Aldomà, el 28 d'octubre del 2022 a Santa Fe de Montfred (Segarra)
ALBERT GARCIA/ Aldomà (el Poal, 1955) acaba d’agafar la jubilació i té tota una trajectòria dedicada a la recerca i l’assaig sobre ordenació del territori
i transformació de l’agricultura i les societats rurals. L’ignot oest. Una geografia viscuda (Pagès Editors, 2021) és la culminació del coneixement acumulat de l’autor, un llibre amè, per al país i la seva gent, sobre el patrimoni físic, agrari, rural, cultural i humà de les Terres de Ponent.
A la Plana de Lleida hi cap tot: producció agrària, energia solar i eòlica?
Si surts de casa i veus el teu territori tot ple de llumets dels molins de vent, t’han transformat l’entorn rural en zona urbana. Si hi afegim les plantes fotovoltaiques, abocadors i plantes de tractaments de residus que no tenen cabuda en les zones més urbanitzades, això planteja una amenaça important al paisatge, als equilibris mediambientals i a la imatge de la mateixa agricultura: la impossibilitat de presentar uns productes alimentaris de qualitat i diferenciats, cosa que va lligada a un paisatge que en certifica aquest valor. El projectes que hi ha a sobre la taula són excessius. O bé es fan les coses molt ben fetes, a l’hora d’integrar-les en l’entorn, o, si no, estarem davant d’una degradació amb efectes negatius per al territori.
Dius que L’ignot oest és el llibre de tota una vida.
Sí, ja no per parlar de conflictes socials o territorials, sinó ¿per què davant d’un conflicte territorial prenem una determinada actitud? Perquè ens sentim part d’un entorn i d’una societat? I quin és aquest entorn i societat? En el nostre cas és Ponent. Que és una mena de buit davant de l’exterior. És un lloc molt poc reconegut. És un llibre que vol ser fonamentalment optimista, i vol posar a sobre la taula els valors i les qualitats que tenen aquestes terres, que són molts.
A les Terres de Lleida els falta autoestima?
Sí, el llibre està fet per prendre’n consciència.
Per què els fa falta?
Perquè la trajectòria històrica ha estat complicada per crear un mínim sentiment d’orgull. Per exemple, Lleida capital ha perdut la ciutat medieval i només en queda algun edifici o carrer aïllat i la Seu Vella. Més cap aquí, la Guerra Civil va significar la desaparició dels nuclis culturals de la ciutat. Aquests i altres fets ha convertit aquest territori en una mena d’erm cultural. Tenim grans limitacions que s’estan superant poc a poc a través de diferents aportacions i esforços. I el llibre vol ser una crida: malgrat tot, tenim una capital important per fer les coses millors. Només cal reconèixer-lo i millorar la nostra autoestima.
Ens trobem en un temps en què mirem un passat agrari que s’acaba. Què podem fer per transmetre’n els millors valors?
Fer productes ben fets, donar sortida a la matèria primera que hi ha al nostre territori amb un valor afegit de qualitat, de treball artesanal i agricultura honesta, cosa imprescindible per tenir més projecció, és a dir, per comptar amb elements qualitatius. Si ens limitem a produir quantitat sense afegir cultura que representi les qualitats del nostre medi, ens quedem sense valor afegit, amb un món absolutament material i intranscendent, sense substància. Els cotxes d’un milió d’euros que ens puguem comprar tenen una vida de deu anys i els elements de consum igual o menys, ens podem quedar amb fortunes dilapidades en productes absolutament caducs. Fins i tot aquests molins de vent viuran un temps insignificant en relació amb aquesta petita església romànica que fa mil anys que és aquí present [lloc de l’entrevista, església de Santa Fe de Montfred, Talavera, (Segarra)]. Si no sabem apreciar aquestes diferències estem condemnats a la misèria.
Parles de la fi d’una determinada manera de treballar i de veure el món. Es pot salvar el model de la pagesia?
La reivindicació de la pagesia té un sentit modern. Aquesta cultura ancestral adaptada als temps actuals pot aportar algunes claus de futur. L’agricultura està en un canvi de civilització davant del qual l’agricultor, si no és capaç de presentar uns productes sans i apetitosos, serà escombrat per la producció industrial i aquesta porta cap a la desaparició de tots els pagesos de Ponent, perquè una sola empresa, tres o quatre, poden menar fàcilment les 300.000 ha d’aquest territori. Davant d’això, només una opció social, que mantingui el lligam amb la terra i el bestiar, pot mantenir una societat amb un mínim d’equilibri social.
Reivindiques el magraner i la figuera. Per què?
Hi ha arbres i fruites que formen part de la nostra història, que en algun moment han pujat i en altres han baixat. Hi ha fruits magnífics que si voltem pel nostre entorn mediterrani veurem que s’estan aprofitant i formen part de la cuina d’aquests llocs. La figa quasi s’havia abandonat i a Alguaire l’han recuperat en buscar, per necessitat, alternatives davant el col·lapse al sector fructícola. Per buscar alternatives no cal trobar coses rares, els productes mediterranis són els que millor s’adapten a aquestes terres i, si els saben produir i vendre, tenen un potencial extraordinari.
Dius que el porc és l’amic de la Plana de Lleida, territori clau per a la producció de pinsos i porcs a tot Catalunya.
La importància del porc és una evidència que costa d’admetre, perquè té alguns impactes negatius, però el porc ha aguantat la pagesia d’aquestes terres. Si aquest sector no funciona, podem tenir una crisi d’efectes insospitats. La qüestió és teixir al voltant d’aquest porc un discurs honest davant les crítiques de fons, perquè no sigui només un producte low cost, que el produïm i el venem a fora senses gaires miraments. El porc no és aquí per casualitat. Ha estat una espina dorsal d’aquest territori i de la seva alimentació, i això s’ha de valorar i estimar; vetllar per la seva qualitat i recuperar la repercussió social que tenia, fins i tot a través de les festes perdudes. La gent ha d’estar connectada amb els productes de la terra, també del porc.
La pagesia pot ser la salvació també del paisatge i de l’ordenació del territori?
La gestió agrària més integrada a l’entorn, a més de l’aspecte social de l’ocupació, és el que justifica els ajuts de la Unió Europea i els estatals. Volem un territori equilibrat en què no es malmetin les aigües, els entorns naturals, els ecosistemes i, en conseqüència, estem disposats a subvencionar uns gestors de tota la vida del territori. També els hauríem d’ajudar d’altres maneres, amb regulacions més adaptades a la realitat. S’ha de potenciar l’agricultura ecològica. Aquesta és una part del conjunt, però és importantíssima, perquè serà la que marcarà la imatge del mateix sector.
Dius: “Els pagesos mai tindran la clau de la història, ni en el fons, la dels paisatges agraris”. Com veus Unió de Pagesos com a instrument de defensa de la pagesia?
La representació de la pagesia directa als organismes de l’Estat ha estat tradicionalment mediatitzada per altres grups socials. El sindicat ha de jugar tant les cartes de sindicat de sector econòmic com de les zones rurals. Com a sindicat pagès té la gran oportunitat de defensar uns valors de modernitat, de respecte ecològic i de cohesió social, a través dels quals coincidirà amb la major part de la societat urbana. Les seves propostes poden tenir un ressò social importantíssim. Aquí hi ha un camí molt llarg per recórrer.
Extracte audiovisual de l’entrevista on també parla del Premi Nacional Felip Domènech i d’Alcarràs:
