desembre 2019
El geògraf Jaume Salvat.
Jaume Salvat (Vilaplana, Baix Camp, 1961) és professor a la Universitat Rovira i Virgili i pertany al Grup de Recerca d’Anàlisi Territorial i Estudis Turístics. Va participar a l’acte dels 45 anys d’Unió de Pagesos al Morell
Dius que el paisatge és cultura.
El territori es tranforma en paisatge i això depèn de la mirada i del que hi fem. El sector agrari el transforma, però també ho fa la resta de la societat en la manera de mirar què hi passa. Fins ara era el rerepaís, i ara tothom el reivindica. Ara hi ha un canvi cultural, abans només enteníem per idíl·lic el paisatge dels Alps suïssos i ara recuperem el nostre. Però aquest canvi cultural no sé fins a quin punt integra el paisatge agrari. La realitat és que s’està despoblant i, en acabat, tothom reconeix que l’activitat agrària és bàsica per tenir una salut de país, com a paisatge, però també per alimentar-nos bé.
El paisatge és identitat, també dius.
Després de la revolució industrial, el camp també s’especialitza. Cada lloc s’identifica en funció de les seves terres de cultiu. Hi ha llocs que s’identifiquen amb les terres de la vinya, la terra de l’avellana, de l’olivera, etcètera. Té a veure amb varietats específiques que s’han adaptat al lloc al llarg del temps. Aquestes varietats han requerit certes cures, una cultura específica, i això crea identitat, i confort també, com reconeixia la Convenció Internacional del Paisatge el 2002. Avui, el perill és que en aquest món de globalització els paisatges es facin clònics. També hi ha un model agrícola que tendeix a fer que tots els paisatges s’assemblin. Ara vivim un retorn a altres models que ens permeten aquesta indentificació amb el lloc. I això és bo per la salut econòmica i per la salut física de les persones.
Identitat que té un valor econòmic.
Als anys noranta s’intenta corresponsabilitzar el sector agrari de la comercialització i s’impulsen les IGP i les DO, marques de propietat col·lectiva que han tingut èxit perquè el consumidor ha identificat que al darrere hi ha una marca de qualitat. Fins i tot, marques privades s’hi recolzen per posar en relleu la capacitat artesanal. Són eines, però no tothom les sap fer anar.
Hi ha sinergies entre l’activitat agrària i el turisme?
Són sectors que viuen l’un a esquena de l’altre, tot i que cada vegada estan més relacionats. Fer turisme és una activitat essencialment geogràfica i, per tant, té aquesta part de territori i de cultura. L’operador sovint ofereix l’esterotip, paelles i flamenc, i no s’adona que el client vol conèixer coses diferents. I el turista vol conèixer el país i quan li donem el coneixement del lloc se sent agraït perquè descobreix coses. La Costa Daurada té més turistes que Cuba. La millor elecció d’un vi a la Costa Daurada potser hauria de ser de DO Tarragona, que pot oferir vins econòmics amb marges per a tot el sector. Quan venen aquí, un vi local és també un vi de la Rioja, caldria oferir també un vi del mediterrani, aquí tenim nou denominacions. Falta aquesta consciència.
La multifuncionalitat ha afectat l’autotestima de la pagesia.
S’entén que dins de l’activitat agrària hi ha tasques que ningú les paga i cal donar-hi suport. Però el pagès s’ha de valdre per la seva pròpia tasca. El turisme requereix paisatges de qualitat. Cal una coherència en el producte. I el producte agrari també requereix de paisatges de qualitat i cal aquesta coherència: quan els productes són de qualitat, els camps estan més ben cuidats. Quan els productes estan poc valorats, es redueixen costos i costa més de mantenir el paisatge. Per tant, en el valor que donem als productes rau el manteniment d’aquests paisatges.
El paisatge del camp és modern, dius.
És la modernitat més moderna. S’associa la ciutat a la creativitat, a la innovació, però el model d’urbanització constant és insostenible. Això que el camp no està lligat a la innovació no és cert, només cal mirar quina tecnologia utilitzen els pagesos i la capacitat que tenen d’incorporar-la. La modernització dels pagesos és constant. Per altra banda, molts productes se surten dels esquemes productivistes dels anys 60, mirem per exemple vins del Priorat. Ara, hi ha gent jove que arriba al camp i utilitza altres canals de comercialització, sobretot en productes ecològics, relacions amb xarxa de proximitat, que van molt vinculades a la sostenibilitat i en una societat tan poblada i un espai agrari tan reduït la possibilitat de consum de proximitat és molt gran. Potser, a partir d’aquí podem trobar solucions al fet dramàtic que no s’ha pogut complir el principi de la Unió Europea, que les rendes de la pagesia siguin equiparables a les d’altres sectors. I modernització també són aquestes noves formes d’agricultura que requereixen coneixements i tècniques a l’hora de repensar com treballem la terra.
Afirmes que el futur serà rural.
No hi ha cap altra solució. La despesa energètica de les ciutats és molt més gran que la del camp. Ara som l’ase dels cops, de si com l’agricultura contribueix al canvi climàtic. I les nostres pràctiques de consum, de transport, i el sistema agroalimentari? Hi ha sectors que tenen lobbies que creen opinió, i el pagesos som un sector petit i no tenim aquesta capacitat d’influència. És totalment injust carregar sobre l’agricultura bona part dels problemes del canvi climàtic. I si som el problema, l’agricultura té la solució. L’agricultura és un tema de corresponsabilitat entre tots.
Et satisfà la Llei d’espais agraris que el Parlament va aprovar el 29 de maig?
Ja era hora que hi hagués una Llei d’espais agraris. Calia deixar clar que l’espai agrari no és allò que no és urbanitzable, que sembli que estigui pendent de tenir un ús millor, sinó que l’ús agrari és reconegut com a tal. Perquè això fixa unes normes del joc que ens permetran gestionar millor aquests territoris. A més, l’espai agrari és estratègic per al país, tenir sòl productiu és bàsic i cal protegir-lo. Cal també atendre que la societat està canviant i que el relleu generacional de la pagesia ha arribat a un punt crític i caldrà incorporar nova gent al món agrari i mantenir els sòls productius.
Hi ha despoblament?
És evident. Fins i tot als llocs on hi ha il·lusió, l’estructura de població és dramàtica. Al Priorat mateix: 10.000 habitants amb una estructura molt envellida i dificultat de relleu generacional. Costa més trobar-hi una casa per anar a viure-hi que no pas un apartament d’ús turístic. Caldrà fer polítiques per facilitar l’habitatge als entorns rurals, per facilitar la incorporació al sector agrari o al món rural.
La clau és que el sector se’n surti al mercat amb els seus productes.
Els economistes diuen que l’economia tendeix a l’equilibri, cosa que no vol dir la justícia. Aquesta política de concentració de l’oferta per poder regular els mercats. Estem veient, però, que concentrem l’oferta però els preus baixos no es frenen i les alces no arriben al productor. Aleshores caldrà veure quina és la baula que falla. D’altra banda, el mercat són els consumidors i el poder d’escollir. Consumir un producte per protegir el paisatge és insuficient, però tenim prou valors: productes de cooperativa són productes de proximitat i tenim la capacitat de fer-los saludables i bons. Hem de fer que el consum del millor producte sigui també el millor per a l’entorn.
