novembre 2025
FERRAN TARDÀ · Quin paper va tenir Unió de Pagesos en la constitució del Parc Agrari del Baix Llobregat?
Amb Unió de Pagesos vam ser qui va impulsar la creació del Parc Agrari per preservar la zona agrícola. I, de fet, aquest Parc es va crear per potenciar l’economia de les empreses familiars que hi havia al Baix Llobregat. El sindicat va ser la llavor que va donar origen al Parc Agrari. Va parlar amb totes les institucions, les va reunir i els va dir: “Bé, posem-nos-hi seriosament, posem-nos d’acord”, perquè la situació era complicada: hi havia molta contaminació, molt desgavell, tot estava deixat de la mà de Déu. A partir d’aquí, es van començar a asfaltar carreteres per facilitar el pas dels pagesos d’un camp a l’altre, ja que no hem d’oblidar que aquí les parcel·les no són grans latifundis, sinó petites finques. Els pagesos han d’anar constantment d’un lloc a l’altre, i gràcies a aquestes millores, es va facilitar molt el poder moure’s amb vehicle d’una finca a una altra.
Des de la seva constitució, el Parc ha sofert modificacions respecte al tipus d’activitats que si practiquen?
Cal tenir en compte que, abans que es construís el Parc Agrari, això era un delta que consistia en aiguamolls que no s’aprofitaven; llavors es van buidar i es van dessecar. Aquests van començar a ser ocupats per gent que va venir a plantar, principalment immigrants, encara que avui no se sol reconèixer: procedien de Vilafranca, de Lleida, del Maresme, i van començar a poblar i a cultivar tota aquesta zona. Hi va haver també alguns francesos que van introduir cultius com la pastanaga o els espàrrecs, especialment aquí baix, a Viladecans. Fins aquell moment, pràcticament no es feia horta, així que fa uns cent anys o més que va començar aquesta activitat agrícola a la zona. Des de la constitució del Parc Agrari, aquest ha canviat en dues vessants. La primera, i més important, és que tots hem crescut, que el relleu generacional no existeix i que seguim aquí aguantant uns quants anys, com podem. L’altra vessant és que, amb les inversions que s’han fet almenys en els desaigües, que encara no estan al 100 %, almenys hem pogut mantenir una situació acceptable: desaigües, camins, una mica de vigilància. També s’ha augmentat el suport de les ADV per disposar d’un servei tècnic amb més qualitat. Hem organitzat jornades, s’ha intentat modernitzar i tirar el Parc una mica endavant perquè el pagès pugui desenvolupar la seva activitat amb més comoditat.
I en aquest període d’activitat, quines amenaces o limitacions heu patit?
Doncs una de les amenaces més grans ha estat Eurovegas. Va ser brutal, va ser un pluf. Amb Eurovegas es va veure clar: moltes administracions es van treure la careta i es va evidenciar que nosaltres som aquí perquè no hi ha ningú més, o bé perquè ens consideren un reservori o alguna cosa similar. A dia d’avui, la pròxima gran amenaça que tenim és la de la zona ZEPA. Si aquí se’n declara, no podrem continuar treballant com fins ara. Crec sincerament que no podrem fer-ho com ho estem fent-ho. Això demostra que nosaltres, els pagesos, som el segon plat, els de segona línia. Gairebé no comptem per a res. Barcelona no ens considera una comarca pagesa. Suposo que ens tenen classificats com una comarca dormitori, que abans era industrial i cada vegada ho és menys; o com una comarca de serveis, o fins i tot com una zona d’esbarjo o de reserva natural. D’acord, però productivament, pel que fa a aliments, no ens tenen en compte, quan en realitat nosaltres sí que hi som, i de debò. Som una de les comarques més avançades tecnològicament. Estem fent una agricultura molt sostenible. Crec que, en aquest sentit, tot va bé: hem introduït la lluita biològica a tots els hivernacles, controlem els adobs i treballem per aconseguir la màxima sostenibilitat possible. La sostenibilitat vol dir també estalviar diners, i això és el que busquem. En canvi, Barcelona ens posa traves. Com que no ens tenen en compte, poden traçar una línia i fer-hi una zona ZEPA, o posar-hi l’Eurovegas, o el que vulguin, perquè, segons ells, aquí no hi ha ningú. I com que no hi ha ningú, doncs no hi ha ningú: només quedem quatre pagesos. Pots anar a la riera. Està feta un desastre. Però si s’inunda, només s’inundaran quatre pagesos i ningú no se’n preocuparà. Aquest és el problema: som pocs i no hi ha relleu.
Per tant, en quin punt es troba la pagesia del Parc Agrari?
Existeix una mena de piràmide: a dalt hi ha els animalistes, després els que venen a fer esbarjo, i els pagesos som a baix de tot. Tothom pot situar-se per sobre nostre, i això no es pot permetre. Doncs bé, aquesta és la realitat en què ens trobem. Què ha fet el Parc Agrari? Ha col·locat senyals a terra, indicant la prioritat dels tractors i tot el que calgui, però la realitat és diferent: aquí tothom fa el que li ve de gust. Sí, és trist, però és així. Els caps de setmana, els pagesos ni tan sols poden accedir als seus camps perquè hi ha gent ocupant-los. Jo mateix tinc un camp i ho puc confirmar: no es pot ni passar. Davant de totes aquestes amenaces i situacions que t’he descrit, queda clar que caldria replantejar certes normes o actituds per protegir els pagesos i la seva activitat dins del Parc Agrari.
Tenint en compte el conjunt de limitacions esmentades, com valores el futur del Parc a curt termini?
Pel que estic veient, o aquí desapareixem o no sé com anirà; S’atreviran a venir amb una gran empresa a cultivar? Doncs no ho sé. Aquests són els escenaris possibles, perquè, en realitat hi ha molt poca gent dedicada a això. Un altre d’aquests escenaris, que és gairebé un impossible, tant de bo m’equivoqui, és que hi hagués una generació jove que volgués fer de pagès, que això és molt difícil. Una segona situació, que també és difícil, és agafar i educar la gent que no és pagesa pequè entengui que treballem en aquest espai i que l’estem defensant, que nosaltres estem mantenint el territori, estem conservant el paisatge, que donem menjar a la gent, que no és broma el que estem fent, que nosaltres estem fent una feina molt curosa perquè la gent gaudeixi dels nostres fruits, de les nostres carxofes, les nostres cireres, de les nostres pastanagues, de tot el que nosaltres produïm. Actualment,no s’aprecia.
De vegades els hi dic als companys d’Unió de Pagesos: la guerra es fa amb soldats, i al Parc Agrari no en tenim. Aquest és el problema: no tenim soldats. I quan menys soldats tenim, menys ens tenen en compte les administracions.
