juny 2020
Joan Caball i Subirana/ Tots estem d’acord que calen mesures de suport als sectors més afectats per la crisi provocada per la covid-19. Ara bé, ens sorprenen les actituds conservadores quan parlem d’un pla més profund per a l’economia del futur. Es parla d’un nou pla de reactivació econòmica i social del país que, per a nosaltres, no tindrà res de nou si no canviem de model econòmic que cal seguir. La crisi sanitària que ha posat en crisi l’economia ens indica que cal aquest canvi de model. Però molts actors econòmics i polítics de casa nostra es continuen mirant el melic. ¿No queda demostrat que no es poden posar tots els ous al cistell del turisme? Moltes zones estan patint ara per aquesta economia del monocultiu terciari. Dins el sector agroalimentari, molts continuen amb la dèria d’enfocar la represa econòmica allí on l’havien deixada, com si res, i centren els esforços en l’exportació. És el cas de la indústria càrnica entossudida amb el mercat xinès. Aquest gegant econòmic quan s’hagi refet tindrà capacitat per autoabastir-se i llavors engegarà a dida tot un sector sobredimensionat. Tenim palla a l’ull instal·lats en la cultura del moment, sense planificar a mitjà termini.
Per què no reforcem l’agricultura diversa que tenim i el model de petita i mitjana ramaderia dispersa arreu del territori? Aquesta és la riquesa que molts països voldrien. Però cal valorar-la i saber-la aprofitar. L’estat d’alarma i el confinament han potenciat els canals curts de comercialització —un bon exemple n’és el pagesiaacasa, articulat pel sindicat. Es parla més que abans del paradigma de la sobirania alimentària, però no estem repensant d’enfocar la producció als mercats alimentaris deficitaris interns. Si a Europa defensem la preferència comunitària, no hauríem de ser coherents i deixar d’especular més enllà? D’altra banda, hem deixat fer i desfer fer la gran distribució. Les dades diuen que ha guanyat quota de mercat durant aquesta crisi i que ha fet apujar el preu de la cistella de la compra, l’IPC alimentari ha augmentat un 2 % d’ençà de principi d’any. I després ens expliquen sopars de duro als productors, que si tenen més despeses, ens diuen, i ens volen abaixar els preus en origen.
Un pla de reactivació econòmica no hauria de suposar tornar amb la mateixa cançó: més concentració econòmica en les mateixes àrees i més urbanització amb la població apilonada. No s’hauria de potenciar el mal anomenat rerepaís, per intentar equilibrar el territori, que és allí on s’ha vist que hi ha més resiliència? Per potenciar-lo, caldria assegurar-li unes infraestructures bàsiques. Ha estat la pandèmia que ha posat de manifest, per a qui no ho veia clar, que el territori té dèficits de centres hospitalaris; cosa que es podria fer extensiu a altres mancances de recursos, com l’ensenyament i l’accés a les noves tecnologies de la informació. Efectivament, la reactivació econòmica ha de tenir una altra mirada.
