juny 2023
Marta Lloret Blackburn, 'La Caçadora de masies'
ALBERT GARCIA /
Has deixat de parlar de cases aban-donades. Parles de cases tancades.
Totes les cases són d’algú i quan saps per què una casa està tancada pot ser in-just parlar d’abandonament, ja que en molts casos la família ho viu de manera dolorosa i amb impotència, per manca de capacitat econòmica; quan una casa comença a caure, la inversió que s’hi ha de fer es va multiplicant i la despesa es fa insostenible. N’hi ha que sí que s’han abandonat i hi ha desídia i menyspreu, fins i tot, per part dels propietaris, que et diuen: per mi, que caigui.
Ensenyar, recuperar i valorar el patrimoni de les masies és un dels objectius de la Fundació Mas i Terra.
Té vint anys d’història i va néixer amb la finalitat de posar el focus en les masies amb l’objectiu de revalorar-les i fer-ne estudis.
Quantes masies estimeu que hi ha a Catalunya?
Aquest és el problema: la nostra Administració no sap quantes masies hi ha a Catalunya. La intenció de la Fundació era fer un registre actualitzat, perquè ara mateix ens basem en un nomenclàtor del 1860, l’últim moment que es van comptabilitzar de manera exhaustiva. Fa més de 150 anys que no s’ha actualitzat, i més en l’època que més se n’han perdut, amb la industrialització i tota la crisi del sector primari. Seria important saber quantes n’hi ha per intentar aturar la pèrdua.
No és només un fenomen de la Catalunya vella, oi?
Evidentment, a la Catalunya Vella és on n’hi ha una concentració més gran, com més fèrtil és la terra, més masos hi ha, i més grans. A les comarques de Lleida i Tarragona n’hi ha menys, però n’hi ha.
Com aconsegueixes obrir les portes de les cases?
Això de la Caçadora de Masies ve perquè ho faig com qui va a caçar. Veig una casa que m’interessa i hi truco a les portes, amb el factor sorpresa que suposa. Si els propietaris tenen interès d’ensenyar-me la casa entrem i parlem, perquè a mi el que m’interessa, tal com explico al llibre, és la història que hi ha al darrere i la història que t’expli-quen les persones que hi viuen. Hi ha espais i objectes i vocabulari que es va perdent també. Després, tots m’acaben explicant la situació difícil en què es troben i és el que he volgut denunciar a les xarxes socials.
Dius que hi ha una persecució de les administracions que ha dificultat l’activitat econòmica de la masia. Els hi posen moltes traves per fer qualsevol pas.
La masia era una petita república. Funcionava sola, pràctica-ment no necessitava recursos de fora de l’explotació. Ara és tot el contrari. Per fer qualsevol cosa a dins necessites molts permisos, burocràcia que fa que tot costi tant que sigui vist com un gran esforç. He pres consciència de les difi-cultats que té l’activitat agrària i que l’Administració no aposti per aquest sector com el més important del país; al meu entendre és així. En canvi, el sector terciari i la indústria són els més forts i on més recursos s’hi posen. Pel que fa a la part arquitectònica patrimo-nial i forestal, cada cosa que el propietari vol fer en el seu bosc, el seu camí, a la casa, necessita uns tràmits que a sobre de ser costosos tardaran molt de temps a resoldre’s i moltes vegades de manera negativa. L’administració pot tardar sis anys a donar-te un permís d’obres i quan es tracta d’un problema estructural no podem deixar passar tant de temps. De subvencions n’hi ha poquíssimes, però les que hi ha requereixen una muntanya de papers per demanar-les. Tot plegat desgasta molt.
Al llibre remarques que la millor manera de preservar aquest patrimoni és mantenir l’activitat agrícola, ramadera i forestal.
És que les masies estan fetes per a això. Si una masia no funciona com a casa de pagès perd part del seu valor, no tot perquè també hi ha el valor patrimonial, però moltes vegades hi va lligat. Aquest valor es perd en molts casos quan la masia passa a dedicar-se al turisme rural.
La defensa del sector agrari és necessària per defensar el patrimoni de les masies.
Els arquitectes diuen que no totes les cases poden tornar a ser masies. Per què no hauria de ser així? No és només una casa. Fan una contribució a l’àmbit territorial més enllà de la casa. Això ho hauria de veure l’Administració i solucionaria molts problemes que té.
PROJECTE MASIAIRE • Oferiu un model de masoveria per rehabilitar i recupe-rar masies i repoblar el món rural.
El vam començar fa un any i mig; en visitar les cases tancades i adonar-me que esdevenen una problemàtica per als propietaris i que vendre-les no és tan fàcil (no se’n poden desprendre i tampoc poden afrontar la seva recuperació). De l’altra banda, molta gent em pregunta si sé d’una casa de lloguer, gent que voldria anar a viure al camp o gent que ha viscut a pagès tota la vida i que ha hagut de marxar de la casa actual. Però és clar, les masies són caríssimes.
I com ha anat?
No esperàvem que aniria tan bé: hi ha 38 cases que en formen part i 15 cases on hi ha masovers treballant-hi. Establim un contracte de masoveria urbana, on, a canvi de viure-hi uns anys, els masovers fan les obres que tocaria. Un arquitecte fa una valoració del cost de les obres i se’n fa el contracte a partir d’aquesta.
Els masovers venen formats?
Tenim 2.100 sol·licituds per fer de masovers. Des de molta gent que està cansada de viure a ciutat fins a d’altra que té un ramat i no sap on anar. Donem prioritat a les persones que tenen un projecte agroramader al darrere, perquè és el sentit que té tot això. Després hi ha cases que van sense terra, i aquí ens interessa sobretot gent que tingui experiència en rehabilitació o recursos.
Les xarxes socials t’han estat molt útils en tot el que has fet.
M’ha servit per visibilitzar la proble-màtica de les masies i fer una denúncia de la situació. He volgut donar veu a la gent que té una masia i hi viu. I ho he aconseguit. Faig d’altaveu de la seva causa. Jo no en trec res. M’agrada aquest món i me l’estimo i la meva idea és ajudar-los en el que pugui.
Remarques que tens cura de respectar la intimitat.
Vull transmetre un respecte bàsic pel món a pagès. I cal donar exemple. Els propietaris estan cansats que la gent no tingui empatia, després de tenir tota la dedicació al tros on estan vivint amb moltes dificultats i pocs ajuts. Per això, he estat curosa de no situar mai les ca-ses ni les fotos —tret que el propietari ho vulgui— justament per ensenyar que això té un valor i que hi ha una manera d’apropar-s’hi amb respecte.
