novembre 2020
L'escriptor Pep Coll.
A L’any que va caure la roca (Proa), Pep Coll (Pessonada, Pallars Jussà, 1949) fa una crònica de la pagesia de muntanya a la Transició. Set hereus decideixen aixecar de zero el poble de Malpui després d’una catàstrofe.
Autor de més d’una quarantena de llibres, entre novel·la, narrativa infantil i assaig, ha rebut nombrosos premis, com el Sant Jordi, el Crexells i el de la Crítica
Unió de Pagesos organitza una tractorada a muntanya el 1977 per exigir millores per a la pagesia. Això surt a la novel·la. En el món real i actual, el sindicat encara protesta per moltes d’aquestes reivindicacions.
És una novel·la, per tant, ficció. És la reacció d’un grup de nois d’un poble del Pallars Jussà, però sí que reprodueix força aquestes reivindicacions històriques. En el seu cas, tenen una posició intransigent; no segueixen les consignes del sindicat perquè són més radicals. Una novel·la, en certa manera, és com un embotit: agafes coses reals i coses que no ho són tant, però bàsicament sí que és la reacció del món pagès vista des d’una zona de mitjana muntanya, molt diferent de la del regadiu del pla de Lleida o de les grans extensions. En aquest sentit, sí que reprodueix l’esperit de les tractorades del 77.
Els fets acaben confluint en la dificultat de ser pagès a muntanya.
Primer hi ha l’enfrontament generacional. Els pares dels set protagonistes ja s’havien enfrontat amb els vells a Malpui, aquest poble literari de la zona de Tremp, per la introducció de la mula al treball del camp, bàsicament per llaurar i traginar. Per als nois, el canvi ha estat més radical i, per tant, l’enfrontament, també. Hi té a veure el menysteniment, la devaluació que han anat tenint les zones rurals des dels anys seixanta. Des de la ciutat són vistos com uns ignorants que segueixen costums ancestrals. En aquell moment es considera que la cultura autèntica és la de ciutat. Per això estan atrapats en aquesta situació. El fill gran havia d’heretar totes les terres. Amb la catàstrofe es troben que allò es converteix en una maledicció, però que encara es podria canviar. Ells segueixen convençuts pel mestre de l’escola agrària.
Aquest personatge que és professor de l’escola agrària i que respon a un prototip de funcionari que dius que sorgeix al final del franquisme, els aconsella que muntin una cooperativa ramadera però no els surt bé. Els enganya?
No els enganya. Els hi dona bons consells però la situació és molt complexa. Encara que haguessin fet una bona cooperativa potser haurien aguantat més, però tal com anava l’economia a Europa, segurament haurien tingut moltes dificultats en un poble de mitjana muntanya. Tradicionalment era agrícola; la ramaderia era un suport. Aquella zona havia estat mot rica perquè encara té clima mediterrani. Hi havia oli, vi, cereal. Tots aquests productes anaven fins a l’alta muntanya, que estava molt poblada. Havien tingut molt mercat a l’època de la fil·loxera perquè hi va arribar més tard. Així, a final dels setanta, aquests nois tenien complicat tirar endavant una cooperativa amb set socis i set sous, amb camps d’extensió limitada. Era difícil mantenir-ho tenint en comte com han anat els preus de la maquinària, dels adobs, mentre que els dels productes anaven avall.
El projecte naixia condemnat, doncs?
Es troben que tampoc poden comercialitzar el producte. Hi ha la seva situació personal i la dels canvis ràpids dels productes agrícoles. Però de fet, el que es planteja al final és que va valdre la pena. En comptes de marxar del poble es van arriscar i van fer el que pensaven que podia funcionar i van viure intensament. Van tenir l’oportunitat d’aparellar-se, que no hagués passat si no hagués caigut la roca. La novel·la es valora d’aquesta manera amb la distància. Va valdre la pena perquè, fins i tot històricament, no van abandonar aquella herència ancestral de qualsevol manera sinó que van fer l’únic que es podia fer en aquell moment. Van fer un intent, i amb aquest intent es van enriquir. És la conclusió que treuen. Ho veuen d’una altra manera.
Per aixecar el poble nou i començar de zero arrenquen les oliveres centenàries sense miraments.
Ells arriben a la conclusió que tot allò vell fa nosa i s’ha de liquidar. Les oliveres serien el símbol més evident, amb aquelles soques… El seu lema és “quan no sapigueu si una cosa és correcta o no, penseu què opinarien els vostres vells”. Després s’adonen que arrosseguen molts prejudicis, que porten als gens un substrat invisible del qual els costarà desempallegar-se. Hi ha aquesta cultura tribal, pertanys a la casa tal. Arrossegues sempre prejudicis, odis dels quals és més difícil desfer-te’n que de les velles oliveres.
Hi ha una escletxa de positivisme en el cas del pagès que es queda a treballar al poble i aconsegueix viure bé.
Després de plegar la cooperativa, a tot el poble hi queda una sola persona que pot viure de la terra, potser gràcies a la ramaderia, a les subvencions que cobra per al bestiar, i es pot mantenir amb un sou. Al 2014, al poble hi queda un hotel i el pagès, amb un cert futur per una casa.
La relació entre els nois hereus reflecteix l’esperit assembleari de l’època.
Voten qüestions personals, és la dinàmica que agafa el grup. Viuen en comú, i això també serà algun dels factors que els farà petar. La cooperativa que munten seria una utopia des del punt de vista econòmic, potser hauria aguantat més si haguessin fet una mena de quibuts, que és el que els hi planteja la hippy que arriba al poble. “Per què voleu tenir un menjador cada un, unes cases tan grans en lloc d’una part individual i una part col·lectiva?”. Va més enllà de les reivindicacions pageses d’aquell moment.
Al 1975 encara estava prop el ressò de la Guerra Civil.
Sembla que no però arrosseguen molts odis de la Guerra Civil. Ells ho treuen tot durant un sopar, cosa que no haurien fet els vells.
El fenomen del despoblament de muntanya hi és present.
Havia començat el 1965, abans del punt d’arrencada de la història. Moltes de les altres cases ja havien marxat a grans ciutats, capitals de comarca o a Andorra. El que fan els nois és frenar durant uns anys aquest èxode, aguantar allà i crear l’única solució que es veia factible en aquell moment. S’ha parlat més de l’èxode del sud o de Castella cap a Catalunya que de l’emigració de muntanya. Es parla d’aquells anys a Catalunya com alegres, econòmicament molt fructífers, de canvis econòmics. En canvi, no es diu que moltes famílies pageses havien d’emigrar. No surt gaire al cinema. Pensava que ara que fa poc ha fet 50 anys, s’hauria pogut fer un replantejament, un record, parlar de què se n’ha fet, d’aquesta gent, de la mateixa manera que s’ha fet amb altres migracions. La de muntanya ha quedat oblidada.
També hi surten els models que emergeixen amb la Transició: emancipació de la dona, drogues, contrabandistes, constructors corruptes…
La Transició la van vendre com a modèlica però va ser un desencant. El poble nou de Malpui que es va construir tenia esquerdes. Hi ha altres mons on va caure la roca, també al religiós, amb tota la crisi clerical que comença a final dels seixanta.
La transformació social que es viu a Malpui apunta a l’onada neoliberal que vindrà més tard?
A la primera part del llibre hi ha la tragèdia; a la segona, la reconstrucció del model cooperatiu utòpic i del fracàs econòmic, no personal; i 40 anys després, una visió a distància. Entre línies s’hi pot llegir, sí. // Cristina Segura
