maig 2023
Ramon Gras, investigador en Urbanisme i Innovació a la Universitat de Barcelona/ARETIAN
ALBERT GARCIA/ Ramon Gras Alomà (Barcelona, 1984), enginyer per la UPC, màster al MIT, i investigador a Harvard; va presentar al març una anàlisi exhaustiva de la cadena de valor agroalimentària al Camp de Tarragona, feta per Aretian, consultaria de la qual forma part, encarregada per l’Associació d’Iniciatives Rurals de Catalunya i la Diputació. Resultat: els productors agraris només retenen un 6,5 % del valor dels seus productes. El que sorprèn, però, és que diu que poden passar a obtenir el 70 % amb una proposta d’agregació i d’integració vertical.
Quin mètode heu fet servir per destriar el valor econòmic al llarg de la cadena alimentària?
Hem fet una anàlisi geoespacial del Camp de Tarragona per veure com es comporten els deu grans sectors agroalimentaris propis d’aquest territori a la cadena de valor. S’han analitzat les cinc fases: matèria primera de pagès, transformació, envasament i etiquetatge, logística i distribució, i comerç. A tall d’exemple, pel que fa a la producció agrària de fruites i verdures, hem analitzat 560 varietats i en tenim les cinc fases de la cadena de valor, tant pel que fa a la producció en quilograms, al preu de venda de pagès, al d’intermediaris fins a arribar al del final minorista, a restaurants, supermercats o mercats. Això ens ha permès veure quines són les fortaleses i febleses i quines relacions estratègiques s’han de crear.
Quin és el resultat?
Des dels setanta hi ha una tendència de concentració de les corporacions d’agrobusiness en detriment dels petits pagesos, que són la immensa majoria de productors, els que produeixen més del 70 % del menjar sa que mengem i en canvi es queden una part molt petita de la cadena de valor. El cas de Catalunya no és una excepció: els pagesos només es queden un 6,5 %, una part minúscula de la cadena de valor financera, tot i que absorbeixen la majoria d’incerteses, de tipus climàtic, de volatilitat de preus, etcètera. Així observem que, en prop de 71.000 ha de cereal, fruita seca, oli d’oliva, molt de vi, fruites i verdures hi ha una concentració molt forta en dues fases de les cinc de la cadena de valor. Una, la de logística i distribució —intermediaris que doblen el preu sense aportar gaire valor afegit— i la comercialització.
No ens sorprèn, és la nostra lluita sindical. Què proposeu?
Proposem una triple estratègica perquè el sector primari segueixi essent viable. Primer, l’economia d’escala, que s’ajuntin forces en el camp de la producció i el processament agroalimentari. Això que han fet de manera parcial algunes cooperatives, fer-ho d’una manera molt més estratègica i fonamentada en l’anàlisi de dades. Segon, la integració vertical, que integrin en un campus agrotecnològic processament, embalatge, etiquetatge, distribució i en la mesura del possible punts de venda. I la tercera gran estratègia és que aquests tinguin una estratègia comuna de marca regional, associada a la innovació i a la gestió intel·ligent. Tres eixos que permetran a la pagesia catalana créixer, desenvolupar-se i tenir èxit.
Sovint la pagesia ha perdut el valor a les cooperatives. Què diferencia aquesta triple estratègia?
L’agregació és necessària però no suficient, l’element estratègic fonamental és la integració vertical, és a dir, que no es quedi en producció primigènia del producte bàsic, sinó que incorpori la immensa majoria de les fases de processament, tractament, embalatge, etiquetatge i, si és possible, arribar al consumidor. Aquesta integració permetria passar de manera realista d’un 7 % a un 70 %, deu vegades més.
Com?
Dividim el Camp de Tarragona en cinc i proposem set campus agrotecnològics, ja que dues d’aquestes regions tindrien dos campus cadascuna en localitzacions diferents i amb productes específics. En aquests campus, s’identificaria el sector de producció, el sistema operacional i el sistema de distribució. El nostre estudi detalla per a cadascuna de les cinc regions i els set centres què s’hi hauria de produir, la maquinària compartida i un sistema d’estimació de la venda i beneficis que hi podria haver.
Qui fa la inversió? Qui gestiona?
Podríem tenir suport de l’Administració des de tots els àmbits, europeu, estatal, català, Diputació i diferents municipis en la inversió inicial, i després una quota dels pagesos per formar part d’aquesta xarxa. La idea és que, en funció de l’estacionalitat de les produccions al llarg de l’any, els pagesos portarien els productes als campus agrotecnològics on hi hauria tècnics, enginyers i especialistes per a la gestió. En la fase de maduresa, hi hauria botigues repartides en mercats i superfícies comercials o establiments propis. Dit això, hi hauria una anàlisi de quina ha estat l’evolució interanual dels diferents productes i un sistema d’intel·ligència artificial d’estimació de la demanda perquè la pagesia pogués anticipar-s’hi, reduir incertesa, augmentar l’eficiència i promoure la proximitat.
A la Costa Daurada hi ha més turisme que a Cuba, però no sempre s’aprecien els productes locals.
L’estratègia que poden seguir els diferents campus agrotecnològics i les diferents comunitats de pagesos al Camp de Tarragona, per realment disparar l’arribada dels seus productes i serveis, és convertir aquesta triple estratègia articulada en una de marca comuna de les diferents regions. Aquests centenars de milers de turistes que arriben de l’abril a octubre a la Costa Daurada podrien identificar cinc grans marques, cadascuna amb els seus productes d’especialitat.
Quin rol exercirien les universitats?
Es tracta d’un vincle estable, en aquests campus agrotecnològics per mitjà de la presència dels investigadors en edificis dedicats a la recerca. De tal manera que s’identifiquessin reptes, i els investigadors poguessin donar-hi resposta amb recerca aplicada. Per exemple, a semblança del gran viver agroalimentari dels Estats Units, que és Califòrnia.
Quins exemples hi ha d’això?
Als EUA havien creat un suposat foodhub que es pensaven que resoldria el problema, però aquest només comptava amb 11 explotacions. Nosaltres vam fer un càlcul que revelava que per obtenir resultats havien de passar de les 11 a un mínim de 350 per fer força comuna. Hem treballat en campus agrotecnològics a Massachusetts. Els campus agroalimentaris que proposem als EUA són molt més grans i estan més concentrats. A Europa, el tapís territorial és més complex, per això fem una proposta més diversificada i de proximitat. Tot i que és veritat que la gent se sol conèixer prou aquí en l’àmbit més petit, fins ara no havien tingut aquesta anàlisi territorial amb lògica de sistemes. Al Camp de Tarragona, hi ha iniciatives molt ben pensades que s’han fet a escala molt micro, però caldria superar la visió individualista i fer causa comuna a través d’aquestes cinc regions. O fan causa comuna bé, o en dues o tres generacions, les iniciatives de valor afegit es perdran i seran adquirides per grans corporacions de l’agrobusiness. Només cal veure com Amazon ha adquirit grans cadenes de subministraments agroalimentaris i estan adquirint terres per tenir tota la cadena de valor. Amazon ens va dir el 2018, a Boston, que el que hem fet és molt brillant i que si no ho fan els petits pagesos, ho faran ells.
